dilluns, 2 de maig del 2011

Sobre la violència en les reivindicacions socials

Aquest debat no ha estat proposat en assemblea, però la seva necessitat neix d'algunes aportacions fetes a la darrera assemblea, que han posat sobre la taula el record de la influència que determinats mètodes de lluita han tingut en el passat en la (des)mobilització.

Aquest primer escrit el presento a títol exclusivament personal en Lluís de Yzaguirre (PDI de la UPF) amb l'esperança que ajudi a forjar, abans de la propera assemblea, un consens sobre quins mètodes de lluita es promouran des de la PUDUP i quin es descartaran.

En concret, alguns dels assistents a la darrera assemblea varen proposar iniciatives que per a ells poden semblar legítimes i per a d'altres ultrapassen els límits del que és acceptable perquè impliquen l'ús de la violència, especialment les ocupacions quan es fan de manera que coarten la llibertat dels treballadors. En canvi, es varen proposar altres iniciatives (com aprovar als claustres que les universitats deixin de pagar les factures i els crèdits bancaris abans que pujar les taxes o abaixar els sous) que marquen una via imaginativa digna d'un col·lectiu que té com a matèria primera l'intel·lecte.

Tinc el convenciment que la violència deslegitima qualsevol causa (per exemple, l'annexió de Catalunya a Espanya, a més d'haver-se fet amb uns decrets contraris a la legalitat catalana, va ser fruit del règim terrorista implantat pels Borbons i, doncs, radicalment il·legítima). Qualsevol forma de lluita que impliqui l'ús de la violència o que posi els treballadors de la universitat en situació de violència (com són les ocupacions) crec que fa il·legítimes les causes que es pretenen defensar.

Per altra banda, l'experiència demostra que alguns dels col·lectius que pretenem incloure sota la U d'unitària es desmobilitzen quan no comparteixen les formes de lluita; doncs, si volem ser realment unitaris i concitar el suport majoritari dels professionals universitaris (PAS, professorat i becaris de recerca) no sembla massa oportú que adoptem formes de lluita que en el passat han portat a un distanciament cada cop més evident dels col·lectius que pretenem implicar en les mobilitzacions.

Des d'aquest escrit faig una crida a pensar accions imaginatives (sense descartar la possibilitat de col·lapsar en determinats moments les dependències dels rectorats o de l'administració, com podria ser presentant milers d'instàncies lliurades en mà a l'honorable Conseller, si és que això és viable...) que no provoquin el rebuig de cap sector dels que ens donen suport.

I demano a qualsevol grup o entitat que decideixi emprar la violència que no ho faci en nom de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública.

3 comentaris:

  1. Es clar que hi haurà postures molt diverses en relació amb les formes de lluita, i crec que no es questió de posar-se a defensar la postura de cadascuna en el sentit del que es legitim o no. Estic d'acord en que es tracta de una plataforma i que per tant s'ha de fer el que tothom estigui d'acord en fer.
    En tot cas, si que diré un parell d'opinions: Primer, trobo que una ocupació no ha de implicar "us de violència", i, en tot cas, si es considera violent el fet de que hi hagi un enfrontament, trobo que es necessari en certa messura, com ara quan es va paralitzar el consell de govern de la UAB.
    Per una altra banda, dir que tot i que les vies mes "legals" o "administratives" del Claustre i la instancia, siguin o no imaginatives, no son prou. Desde el col·lectiu al que participo em fet servir aquestes vies, som al Claustre i treballem amb la paperassa, però tenim clar que aquest es el seu territori i tenen totes les de guanyar.
    En definitiva: Que hem de continuar presionant als organs de govern, però que el que crec que falta i s'ha de treballar es la mobilització organitzada, de "minims" en quant a "violencia" perquè ninguna estigui incòmoda a la plataforma, i buscant el resó mediàtic, quin remei...vivim en el mon en que vivim

    ResponElimina
  2. "L'estat és l'instrument de violència empleat per les classes dominants per aixafar tota aquella resistència que pugui sorgir en les classes dominades"

    Que consti que no sóc partidària de la violència gratuïta però crec que cal madurar el debat postmodern sobre aquesta.
    Aprofito que acabem de viure l'experiència d'aquesta vaga estudiantil combativa per a contribuir amb el debat que ens ocupa.

    En els darrers mesos he sentit i llegit varies opinions sobre l'ús de la violència i he pogut advertir que, en la majoria dels casos, la violència empleada pel sistema i aquella utilitzada per les classes treballadores són una única cosa. Malament anem!
    Malament anem si parlem de violència en general sense fer distinció entre les condicions que diferencien una de l'altra. Companyes, no podem pretendre combatre un sistema violent (i totes les peces de les que disposa per imposar la seva ideologia dominant) amb pacifisme. Encare que ens pesi.

    No menyspreo aquells que decideixen utilitzar un mètode de resistència pacífica, però si que espero d'ells el mateix respecte cap als que decidim prendre una posició auto-defensiva davant del sistema.


    Si el motiu de criminalitzar l'ús de la violència és la por, com tu dius, a adoptar formes de lluita que en el passat han portat a un distanciament dels col·lectius, em sembla que la coherència del debat revolucionari està en crisi. Un fals consens de mínims eviten el debat i la divisió, si, però també frenen un canvi real.
    I resulta que ens trobem en un moment en que llençar-se als carrers sense una teoria crítica cohesionada implica col·locar puntals al sistema i perpetuar la seva reproducció social. Per aquest motiu crec absolutament necessaris i essencials els debats (i amb ells, els seus riscs) que no posicionar-se per por a quedar-no's sols.


    Aquí ho deixo, esperant que la meva opinió sigui rebuda com una crítica constructiva i no pas com allò contrari.
    Salut!

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord amb el comentari anterior, crec que cal donar un cop d'efecte, un pas endavant i plantar cara a les constants agresions que estem suportant. Entenent les discrepancies, que menys que respectar aquells que decidim defensar-nos. No som rebentadors de manifestacions, som persones que ens donem compte que així no arribem en lloc, que ja ni ha prou de ficar l'altra galta. Cap fita socialment important, s'ha aconseguit sense lluita activa. Cap dret s'ha aconseguit sense lluita de classes. Sí, lluita de classes. Cal recordar conceptes que la gent ha oblidat. La situació és la de sempre, només que ens hem acomodat. Hem oblidat que si no seguim al peu del canó... no tenim res a rascar. Ells tenen el control de tot, nosaltres només la determinació per plantar cara.

    ResponElimina